SENGLARS PER SANTPEDOR

Ja hi tornem ha ser, els senglars buscant una pedalada digna del seu nom, i així, vam arribar a la localitat de Santpedor.

 Com no podia ser d’altre manera, un cop arribats al poble el que primer vam fer va ser esmorzar, ja que no es preveia cap parada durant la ruta. Un cop esmorzats, els deu bikers que ens vam donar cita a Santpedor iniciàvem la ruta tot seguint el track.

A la primera pujada de sender que vam trobar el Dioni rellisca i provoca un tap aturant la marxa a tots els que anàvem al darrera, tot seguit se sent al Xavi -aparta, oi que m’han tens- i a més, ens va amenaçar que se’ns repassaria a tots, amb el to graciós que ja coneixem, i també va afegir “te voy a meter una que van a parecer dos”.

Vam continuar pujant i de seguida ens endinsem en uns senders revirats i molt divertits, anàvem seguint el track a tot drap i el Xavi es quedava al darrera i comentava – que no podia ser que el Marià se’l repasses- La veritat és que jo ho donava tot i al ser senders amb més ganes. Quant ja portàvem una bona estona pedalant, vam agafar una pista ample de baixada que ens portava a una trialera, un cop enfilada de cara avall serpentejant entre els arbres, ens adonem que ens falta un company, el Jordi Canals, i això que portava GPS!.

M’entres esperàvem tota la colla al Jordi, en Xavi li agafa caguera, sí llegiu bé!, anava fent botets tot dient que em cag... preguntant si algú tenia paper. El cas és que a pocs metres d’on érem tots, va deixar anar tot el que li sobrava i de cop i volta ens va arribar una flaire que una mica més i ens tomba, la Betti, que estava amb el grup va exclamar- d’on l’eu tret aquest individu-, de seguida va pujar el marge d’on venia amb un somriure, dient – oi que m’han tens-.

 Finalment va aparèixer en Jordi i vam continuar amb la ruta.

Tornem a enfilar els senders amb el Paco al davant i, de cop i volta, en Paco es troba un pi tort, que li barrava el pas, li va fotre un cop d’espatlla, però al no moure’s l’arbre, el Paco va decidir de moure’s ell, va baixar rodant per un marge, però controlant en tot moment, li va donar temps de deixar la bicicleta ben posada sobre uns matolls abans d’iniciar la caiguda – molt bé Paco – vas triar la millor opció, ja que el pi em temo que encara és la mateix lloc. .

La ruta era molt maca i vam coincidir entre tots que era de les millors que havíem fet fins ara, però també era exigent, i es va notar, ja que va passar factura a alguns bikers cap al final, entre ells el Xavi que va acabar destrossat. Al final i un cop arribats a Santpedor vam tornar al bar on vam esmorzar per fer la cerveseta, que després de tot ens la teníem ven merescuda

 Fins aviat! Pit i collons

Marià