Crònica pujada tradicional de Sant Esteve

Un altre any tots aplegats (UCO i Senglars) a la plaça de les fonts per pujar a la creu de saba, la tradicional pujada del dia de Sant Esteve, moltes felicitats a tots els aplegats perquè un any més ho hem pogut fer i celebrar i molt especialment a la Laura que durant uns quants mesos no ha pogut estar amb la colla de la manera que a ella més li agrada que és en bicicleta.

Bé ja són les vuit tocades no fa gaire fred i comencem a pujar, no sense fer les fotos de rigor clar. Iniciem l’ascens per la riera de Santa Oliva i a la primera corba l’amic del Toni es fot una llet en un canvi de rasant, encara ara no sap que cony li va passar, continuem amunt per la vinya del Boter i en el primer trencant d’aigües del camí, l’amic del Toni, se la torna a fotre quedant encaixonat dins el reguerot, no s’explicava que en poc més d’un km. es fotés dos galetes sense saber com. Com sempre la colla s’esperava al camí que enfila cap al Puigventós perquè acabéssim d’arribar l’amic del Toni i un servidor el “no puc no puc”.



Un cop arribats al pla del Puigventós no tothom va optar per pujar fins la creu però la gran majoria ho vam fer, mira per on l’amic del Toni anava davant meu mentre pujàvem pel sender arrossegant la bicicleta, bé els de darrera apretaben fort i després de fotre un parell de relliscades i esbufecs, l’amic del Toni va decidir d’apartar-se que passi qui vulgui i s’ho va agafar amb un altre ritme, com ha de ser, i si no que m’ho diguin a mi que per alguna cosa em diuen el “no puc no puc”.
Un cop a la creu de Saba amb esbufecs i relliscades incloses per part de tots, comença el ritual de les inscripcions i signatures del llibre de visites que hi ha al costa del pessebre amb les corresponents fotos. Tot hi amb això em diu el Paco que encari la bicicleta al sender de baixar abans que em prenguin el lloc, però com que algú que no vol que li toquin la bicicleta, perquè se li ratlla, la va posar sobre la meva ho vaig deixar estar, però vaig estar atent a l’hora de baixar col•locant-me al darrera del Paco, que no és qualsevol cosa.

Vam començar a baixar força ràpid, el sender era força pedregós i en un tram al Paco se li va marxar la Bicicleta cap al costat dret sense caure i amb un cop fort del seient a les costelles, jo al passar pel seu costat vaig preguntar si s’avia fet mal al no rebre resposta vaig pensar que millor no insistir doncs perillava que m’engegués a pastar fang en aquells moments. Finalment tothom es va esperar al final del sender on comentàvem les peripècies del descens, mira per on, quant semblava que no quedava ningú per baixar va aparèixer l’amic del Toni amb cara de dir “on collons me ficat”.
Un cop al pla del fideuer ens vam unir amb el grup que no va pujar a la creu i tots plegats vam iniciar el descens per anar a esmorzar, no sense passar pel sender del barranc, que a mi personalment em fa una mica de “iuiu”, com sempre un servidor darrera del Paco i al davant el Castillo i darrera meu el José María de la GIANT, realment vam baixar molt ràpid és més en un revolt al Paco se li va anar la bicicleta i ben bé semblava que acabaria la jornada per carretera, més que res perquè si baixes rodant el primer que et trobés és la carretera de la Puda. Bé, tot va acabar bé per sort, acabant la pedalada tal com s’han d’acabar amb un bon esmorzar al bar la Gamba.

Pit i collons,
Marià

PD.
Mira per on quant estàvem a mig esmorzar va aparèixer L’amic del Toni aquí si que ja no sé que li va passar però gana en portava.